Tréveris

Pandan-Lagl

Escolta'l a:
  • Referència

    R102
  • Formats

    Digital
  • Fonograma

    EP

Kraut-pop d’autor, desbordant d’humor negre així com de fosques referències històriques a desentranyar pel respectable (…)

Cristina Arroyo i JC Peña, també coneguts des de fa una dècada com El relevo alemán, formen Pandan-Lagl. Duo el nom del qual procedeix d’unes tires còmiques insuperables de Franquin i que va debutar el 2017 amb un primer i homònim àlbum, al qual ara dóna continuació aquesta nova música. Amb ella, el duo madrileny anticipa també el seu proper llarg ja que, pertanyents a les mateixes sessions d’enregistrament a Brazil (Madrid, amb Javier Ortiz), Pandan-Lagl ens lliura agermanats tant aquest primer EP, titulat ‘Tréveris’, com el futur àlbum que veurà la llum l’any que ve.

De to fosc, textures afilades i factura per moments experimental (alguns temes fins i tot es van acabar a l’estudi, cosa gens habitual per Cristina i JC), aquesta primera entrega inclou cinc cançons eminentment melòdiques, amb gruixuts baixos i sucoses guitarres que han estat edificades a partir de velles caixes de ritmes, Casios i resta d’indústria pesada. Totes elles, com kraut-pop d’autor, desbordants d’humor negre així com de fosques referències històriques a desentranyar pel respectable, segons avancen les escoltes.

Perquè encara que res del que puguem avançar en les línies següents s’acosti, ni de lluny, al gaudible rerefons subjectiu del qual Pandan-Lagl ens fa partícips amb els seus textos, també és cert que des dels primers compassos de ‘El resto de Europa’ a un li resulta impossible no pensar en el rapte d’Europa (sense al·lusió mitològica), és a dir en el context geopolític actual i en com n’és de depriment repetir el passat… A continuació és temps d’un cínic encara que sentit i humil homenatge a Antonio Escohotado, a qui efectivament se li havia escapat més d’una vegada allò que m’hagués agradat viure a ‘El siglo XIX’. Després i inspirada en la sagnant versió de Polanski sobre les bruixes de Macbeth, arriba la que és segurament la cançó més gòtica i al mateix més pop de tot l’EP: la meravellosa ‘Trueno, relámpago, lluvia’. Per acabar, el tracklist el tanca el tema que dóna nom a l’EP, que connecta amb la foto de la Porta Nigra de la portada i que és, amb diferència, la cançó més extensa i encisadora del fonograma. Una joia monolítica en què deixar-nos portar per ser conduïts en plena tempesta, pels porxos i carrers en ziga-zaga de la ciutat alemanya… Sublimeu.

Playlists