Amb un títol de graduats sota el braç, Ramon Prats i Albert Cirera van irrompre el 2008 per, parafrasejant el cèlebre cantant, tocar diferent, amb el seu estil especial de tonades i ritmes. Ho van fer en el tombant de la primera dècada del 2000 amb la llegendària ‘beca Robadors’, amb el seu debut homònim el 2008, amb el segon llarg ‘Cactus’ (2012) i, sobretot, amb idees de tota mena i condició. Després van venir les gires per diferents punts cardinals, de Rússia al País Basc, passant per Escandinàvia, Portugal, l’Europa de l’Est, Burgos, Banyoles, el Festival de Jazz de la Costa Brava o el llegendari Juan Sebastian Bar, a la capital de l’Alt Aragó.
També van arribar les bretolades —un concert de 10 hores de duració per celebrar la seva primera dècada d’existència— i, sobretot, les col·laboracions: del violista de roda Marc Egea al guitarrista Andy Moor (The Ex) —amb qui van gravar el disc ‘Food’ (2017)—, passant per les ballarines Juliette Louste i Tura Coll, el guitarrista Florien Stoffner, els contrabaixistes Àlex Reviriego i Johannes Nästesjö, el violinista Carlos Zingaro, el trompetista Iván González, els pianistes Agustí Fernández —un dels seus mestres inspiradors— i Josep-Maria Balanyà, el violoncel·lista Paul Stouthamer… Un autèntic estol d’il·lustres partenaires.
I a tots els indrets, sols o en companyia, els Duot sempre han fet música a partir d’un principi bàsic: construir autèntiques baluernes sonores des del vertigen, com qui travessa la corda d’un funàmbul sense xarxa. Cirera i Prats dominen l’art de la navegació a la deriva, el discurs, i, tot d’una, basteixen climes sonors com si fossin mestres del paisatgisme. Arquitectes de la geometria efímera, la seva música es podria representar amb voltes de canó, columnes entorxades, miralls còncaus i convexes i, sobretot, cúpules, com les que donen títol als 6 talls del disc ‘Fe’ (2019). Si entreu en aquest intens viatge d’exploració a les profunditats de l’arquitectura efímera, arribareu a la conclusió que en l’univers duotià tot quadra, tot flueix en sublim harmonia. Tingueu fe (…) ELOGI DE L’ARQUITECTURA EFÍMERA, Martí Farré
