La carrera de Miguel Palou comença a la seva Sevilla natal, al voltant de Pylar (referent ibèric del metall experimental), i s’expandeix a través de múltiples projectes i col·laboracions que van des de Dronespell & the Omega Chord fins a Spagyria, entre d’altres. Un flux d’obra incessant al qual, a poc a poc, s’han anat sumant les seves pròpies referències com Doce fuegos: diverses demos, dos splits amb Run Arbos i Missa tridente, a més dels dos àlbums publicats amb Sentencia, amb els quals Palou ha aconseguit imprimir la seva inconfusible empremta musical: «El templo de las cuevas» el 2021 i «Vita brevis» el 2022. A aquests treballs se suma ara aquest nou àlbum explícitament conceptual, titulat «Quien escucha su nombre oye».
Amb una sensibilitat innata pel folklore i un excel·lent domini del llenguatge dark-wave, «Quien escucha su nombre oye» és una obra medievalista on convergeixen elements del post-rock, del drone, de l’ambient i fins i tot del black i el doom metall, sense deixar de banda l’impressionisme o la música barroca. Ens trobem davant d’una manifestació sonora que gira al voltant de l’experiència subjectiva i romàntica de la contemplació del paisatge, presentada com a tribut a la mitologia del nord. La seva música ens evoca els relats explicats per dones i homes dels pobles, a la calor de les fogueres i amb el teló de l’aigua de fons, inspirats pel bestiari i per la seva naturalesa, especialment l’asturiana, on resideix actualment l’artista.
Hi va haver un temps en què els monstres no eren simples símbols ni relats, sinó una part més de la vida quotidiana, i la convivència amb les forces de la natura i els seus misteris era una realitat. Hi cristal·litzaven les nostres pors i, a través d’elles, s’explicaven les nostres tradicions, que es remunten a orígens ancestrals, més enllà dels límits de la memòria. Així s’explica que el vent hivernal fos el Caçador negre, o que les tempestes fossin obra del Nuberu, i a tots se’ls anomenava pel seu nom. Reconéixer les seves manifestacions en vida era una manera d’entendre la natura. Avui aquests monstres i mites formen part de la nostra història, del que som, i continuen reflectint la nostra percepció col·lectiva de la realitat. Es troben a l’arrel de l’acte primigeni de narrar històries, relats per entendre el passat i descriure el present que ens envolta.
