El que un dia va començar com a projecte personal d’exploració de Pablo Jiménez (Picore), ha acabat convertint-se en un organisme col·lectiu en el qual participen Sergio Segura, Jesús Landa, Igor Dorado, Luis Azcona, Cristian Barros i David García (ambdós a Picore). Al mateix temps, allò que en el seu primer disc partia del rock atàvic i -diguem-ne- mudèjar, cristal·litza avui en forma de música popular sense poble, contemporània i universal.
Amb la repetició com a mètode i la celebració com a objectiu, en aquesta revetlla gaudim d’un cançoner inclusiu, amb essència de Pedro Salinas i poètica de Miguel Hernández o Federico García Lorca, però encara hi ha més. A la vegada, Les conches Velasques són capaços d’integrar-hi obra de -ni més ni menys que- Nass el Ghiwane, Agapito Marazuela o Hamid Alemmou, immiscuïts tots ells amb naturalitat en aquest, el seu ja propi repertori.
Ara, l’aire amb el que la banda de Saragossa oficia, l’agilitat amb que exerceix, acaben per impregnar aquest ritual d’un esperit llibertí i d’un sabor de carrer únics. Segurament aquesta música sigui una altra prova -en manquen- vers que l’essencialisme i l’eclecticisme no són excloents l’un de l’altre. Ans al contrari, aquí es constata la seva complementarietat en forma de llegat, d’ancestre electrificat. Les conches Velasques projecta contra la paret de les nostres consciències una qüestió recurrent, encara que tapada: la que aplica a l’imaginari col·lectiu imperant en la nostra estimada Iberia. Això és occident?
